Qui vol una vida millor?

Aquest és el títol del llibre de Marcel Zamora, un dels més grans del món del triatló de llarga distància, a qui tinc una gran admiració com a esportista i com a persona. Per altra banda, personalment i des de ja fa temps, cada vegada estic més convençut que estic vivint la millor vida que podria estar vivint. Algú es podria pensar que sóc ric o que visc amb tots els luxes possibles sense haver de treballar, i que tinc tot el que vull a tocar dels dits. Doncs no! No és així. No negaré que no estic malament, però al que em refereixo de debò és que comparteixo totalment la idea que a la vida no hem vingut a col·leccionar coses o diners, si no que el que veritablement ens emportarem o gaudirem són tots aquells moments especials. Aquells moments únics que no es repetiran o que difícilment tornarem a viure i aquelles experiències que ens enriqueixen com a persones, que ens fan més bons coneixedors del món i que ens permeten tenir diferents punts de vista del nostre entorn.

Sense voler, i degut, crec que per necessitat algunes vegades o al meu caràcter inquiet i atrevit en altres, he anat col·leccionant un munt d'experiències. Quan repasso la llista, tot i que cada vegada és més llarga, veig que em queden més coses per fer. També, penso que hi ha hagut molta gent pròxima a mi o no, que per diferents motius no han pogut disfrutar de les experiències que estic passant jo tot i que ells també ho haguéssim volgut. Tot això fa que encara tingui més ganes de fer coses. Ah! Però sempre acompanyat de la meva família! Jo m'apunto a tot, però sempre que és possible ho faig acompanyat. Per ells és una altra manera de viure les coses, però en definitiva, també és viure-les. I què millor que viure i disfrutar acompanyat, no?

Un dia d'aquesta Setmana Santa vaig tenir la sort de participar en un entrenament de triatló organitzat per el mateix Marcel Zamora a Banyoles. Ens reuníem a les instal·lacions del club natació Banyoles als volts de les deu del matí. Allà ens rebía el mateix Marcel donant-los la benvinguda i introduint-nos l'entrenament. Des del primer moment ens va dir que no volia que el veiéssim com un triatlèta professional, si no com un més del grup. De fet, no va costar gaire. Vaig trobar que és un noi senzill, proper, correcte, atent, ..., en resum, d'allò més normal. M'explico. Crec que amb tots els títols que ha arribat a aconseguir podria anar de súper estrella i no passaria absolutament res, en canvi és un noi que passa desapercebut totalment. Si no el coneguéssis no diries mai que és un "Messi" del triatló de llarga distància. Quan llegeixes el seu llibre o veus la pel·lícula-reportatge que té et pots fer una idea molt propera a com és ell com a esportista i persona, però ara que vaig tenir la sort de passar un matí amb ell ho puc confirmar totalment. Gràcies per aquest dia!

Aquesta va ser una altra d'aquelles experiències per apuntar a la llista i que espero poder repetir algún altre dia. Ara toca pensar en els pròxims reptes que tinc al calendari, l'Ironcat i l'Oncoswim. Mentre puguem anar sumant, sumarem! Qui vol una vida millor!?

Nocturna Clàssic Ral·li

Aquest passat cap de setmana la meva dona i jo vàrem participar al nostre primer ral·li de regularitat. Va ser a l'anomenat Nocturna Clàssic Ral·li organitzat per l'Escuderia Clàssic Motor Club del Bages. Abans de res crec que hem de felicitar als organitzadors i voluntaris per la gran prova esportiva que van dur a terme. Nosaltres no havíem participat mai en cap altra prova d'aquestes característiques però hem de dir que ens varem sentir acollits com a casa en tot moment. No vàrem veure ni una escletxa de dubte, ni res en que no s'hi hagués pensat prèviament. Estava controlat en tot moment. Es notava l'experiència, la bona voluntat i les ganes en l'organització d'aquest esdeveniment. De ben segur que quan tinguem la oportunitat repetirem.

Primer de tot, ens vam dirigir a la carpa de Roda de Ter per a passar les verificacions tècniques i administratives abans de portar el cotxe al parc tancat del centre de Roda. Allà vàrem aparcar el nostre cotxe juntament amb els més de 100 vehicles participants per poder anar a escoltar el briefing tècnic previ a la cursa. Després vam anar al cotxe per repassar el Roadbook amb les taules que ens havíem preparat a casa per tal de poder mantenir la desitjada regularitat en la velocitat. El que no ens imaginàvem era que seria tant important tenir uns bons aparells de mesura de la distància recorreguda i de la velocitat per poder afinar amb les mitjanes establertes i poder seguir bé el recorregut marcat.

Buf! Diem que anàvem amb un esclop i una espardenya. Havia agafat el meu rellotge d'anar a córrer i els telèfons mòbils pensant que juntament amb les taules i el comptaquilòmetres del cotxe ja en tindríem prou, però el que no sabíem era que cada aparell que dúiem mesurava diferent, i fins que no varem trobar el que s'acostava més al que marcaven els organitzadors va passar més de mig ral·li.

Quina emoció! Per fi, després de tantes vegades d'anar a veure ral·lis amunt i avall erem la meva dona i jo els que passavem per sota l'arc de sortida amb el nostre propi cotxe.

Com que era la primera vegada que hi participàvem ens ho varem agafar amb l'objectiu d'acabar sense perdre'ns, passar-ho bé i passar una nova experiència. I així va ser! Un cop acabat el ral·li he comprovat que la meva dona i jo també fem un bon equip fins i tot en coses com aquesta. Jejejejjeje...

En fi, en fem una valoració molt bona. De ben segur que quan puguem repetirem!

Córrer per tu o córrer pels altres?

Si ets d'aquells que fa temps que practiques esport regularment i participes en curses de tota mena plantejan-te reptes cada vegada més ambiciosos, potser t'haurà arribat que hi ha qui corre solidàriament. Qui diu córrer, diu pedalar o nedar, o qualsevol activitat esportiva que la portis a terme per a interèssos aliens o beneficiar d'alguna manera a altra gent o causa. Algú es podria pensar que qui fa esport és perquè vol, i que això de la solidaritat és una excusa sobrera, que potser no porta a enlloc o no serveix massa per a res. Doncs des de fa poc estic comprovant que això no és del tot cert.

Un dia, la Raquel em deixa un missatge de veu al whatsApp explicant-me que ella juntament amb en Joan i en Roger estant buscant algú per formar un equip de natació per a poder participar en una travessa solidària. Fins aquí bé. Llavors em va explicant més detalls de l'esdeveniment i em diu que és una activitat organitzada per Oncolliga de Girona i Radikal Swim per tal de recaptar fons per poder ajudar a l'estudi sobre un tipus de càncer de mama que han iniciat des de la Universitat de Girona i l'ICO. També m'explica que nosaltres ens em d'inscriure a títol individual i que a partir de llavors em de recaptar tant com puguem per poder donar a aquesta causa.

Pel que fa a la prova esportiva m'explica que es tracta de fer 30km al mar per relleus amb una barca que ens acompanyarà durant tot el recorregut per a fer les tasques d'avituallament. Sortirem des de l'Estartit, passarem per darrera les illes Medes, llavors anirem en línia recta passant prop del cap de Begur cap a les illes Formigues, i tot vorejant-les recularem cap a Calella de Palafrugell.

UAU! Si sobre el paper ja impressiona, quan ens llancem al mar... ja ens ho trobarem! Jo, com que sóc de la manera que sóc, no ho dubto gaire i li contesto que sí, que ja poden comptar amb mi.

En fí, per a fer una prova esportiva solidària crec que has de poder arribar al màxim de gent possible per a poder recaptar quan més millor. Així doncs, quan més grossa la facis segurament més cridarà l'atenció i més gent sentirà parlar d'aquesta prova. A partir d'aquí pensem que molts dels que sentin parlar d'aquesta prova i perquè ho fem donaran el que bonament puguin a l'estudi del càncer.

A partir d'aquí farem el que estigui a les nostres mans per intentar recaptar tant com puguem tot portant iniciatives com obrir una pàgina de Facebook, organitzant activitats a la piscina municipal, visitant a empreses i administracions, fent banyadors , i tot allò que se'ns vagi ocurrent.

Déu ni do! Com que no tinc prou feina... jejejjej...

Si us interessa saber més sobre nosaltres o tot allò que anem fent podeu visitat la nostra pàgina de Facebook a:

https://www.facebook.com/Yayoma-Team-Oncoswim-2017-185650391924964/

O si voleu fer una donació per a la causa o podeu fer a:

https://www.oncolligagirona.cat/donacions-equips-oncoswim/donation/5/517.html

Moltíssimes gràcies per la vostra ajuda!

Marató de les Via Verda de Girona

I ja en tinc cinc!

Ahir vaig completar la meva cinquena marató. Aquesta va ser força especial per diferents motius. Perquè va ser el premi del sorteig en que vaig concursar quan varem anar a la marató de València al novembre passat. Perquè és com la marató de casa, ja que es fa a la capital de la meva província (Girona). Perquè la organitza una empresa que prioritza la participació i la promoció del territori, en comptes del propi benefici econòmic, tot contenint el preu de les inscripcions comparant-ho amb altres curses amb serveis semblants, i perquè és una cursa que passa per una via verda amb inici i final diferent, és a dir: comença al centre de Girona i acaba al centre de Platja d'Aro.

El plà del dia de la cursa era llevar-me aviadet juntament amb la meva família i anar fins a Girona. Després de prendre la sortida ells m'anirien seguint i animant al llarg del recorregut fins a l'arribada, però no va poder ser ben bé com havíem planejat. A la nit, el meu fill gran no es va trobar bé i no varem passar gaire bona nit, així doncs varem decidir que marxaria jo sol al matí fins a Girona i la meva dona es llevaria tranquil·lament amb els nens. Després portaria l'Oriol a casa d'algú perquè cuidessin d'ell i em vindria a esperar amb la nena a l'arribada. D'aquesta manera no feia falta que es llegissin tan aviat i podríem descansar un pelet més que jo.

Vaig baixar a Girona tranquil·lament, escoltant música al cotxe, potser més tranquil del que és habitual en mi abans d'una cursa. Crec que el meu subconscient sabia que no anava a fer la cursa de la meva vida, si no que anava a córrer per uns paratges diferents de les curses de fons habituals, i que el meu objectiu era senzillament disfrutar i completar un entrenament de fons més de cara a la gran cita de la temporada al maig. Sabia que potser no portava els quilòmets suficients a les cames, però això no em tirava enrere.

Vaig sortir al ritme que creia que era el meu ritme de marató, però no el vaig poder aguantar més de 30 quilòmetres. Vaig anar a un ritme força constant fins que les meves cames van anar dient prou. Vaig passar els 10 en 43', la mitja en 1h31', i els 30 en 2h12', però a partir de llavors, tot i que el perfil marcava tendència a baixar les meves cames cada vegada pesaven més i forçosament vaig anar baixat el ritme.

El recorregut és preciós i totalment diferent del que et pots trobar el qualsevol cursa de fons urbana. Es passa gairebé íntegrament per la famosa via verda de Girona, que antigament era el recorregut del tren que circulava d'Olot a Sant Feliu de Guíxols. En aquest cas sortíem de Just davant de l'edifici de correus de Girona per anar a buscar ràpidament la via verda a la plaça dels Països Catalans, llavors ja no es deixa fins a l'entrada de Platja d'Aro, on ens varen fer seguir un recorregut urbà amb un parell de zigazagues que quan portes 40 quilòmetres no fan gaire gràcia. El traçat, tot i ser tendència a baixar es fan força puja baixa degut a que va creuant la carretera i alguns cops es passa per sobre i altres per sota, també creua algunes poblacions pel mig, voreja camps de conreu, travessa alguns rius i rieres, la major part del traçat es de sauló (típica terra de les vies verdes), i trams asfaltats, amb els canvis que suposa per les cames. Això fa que no sigui la cursa ideal per anar a buscar una marca personal.

En resum, en faig una molt bona valoració en tots els sentits. La recomanaria a tothom a qui li agradin les curses de fons i la llarga distància pel recorregut, època de l'any, serveis i organització de la cursa per part de l'organització i el preu. La única cosa que s'ha de tenir en compte és que comença i acaba en un lloc diferent i has de gestionar-ho bé logísticament o contractar el servei de bus que posa a l'abast de tothom la organització.

Ens veiem aviat!

http://www.maratonviasverdes.com/

Repte 100x100

'La Raquel de la piscina municipal de Ripoll, monitora i entrenadora, gran nedadora de llargues distàncies i amiga, havia participat en piscines d'arreu i en anys anteriors en un repte anomenat 100x100. Aquest repte consisteix en fer 100 sèries de 100 metres a la piscina. Sí, sí, 100 sèries de 100 metres cadascuna dins de la piscina. Això suposa fer 400 piscines en una de 25 metres, o deu mil metres, o deu quilòmetres!

Quan vas a entrenar a la piscina a vegades cauen algunes sèries, però tantes...? Deu ni do!

Aquest any la Raquel i l'Albert, un triatleta de llargues distàncies i company de club, van fer la proposta a la direcció de la piscina i ho van tirar endavant. Van dissenyar un cartell, ho van fer córrer per les xarxes socials i els grups d'entrenament de la mateixa piscina de Ripoll i au! El 17 de desembre ens trobàvem entre les nou i quarts de deu del matí 10 valents, o sonats, que intentaríem complir el repte.

Un cop dins de la piscina i apunt per començar vàrem quedar entesos de fer sèries de mil metres en comptes de cent. Vàrem arribar a la conclusió que si volíem fer tantes sèries de cent metres les hauríem de fer a un ritme molt moderat i se'ns ajutarien unes amb les altres i potser acabaríem fent els 10 quilòmetres seguits. Vàrem pensar doncs, que potser seria millor opció fer les sèries de mil metres i descansar encara que només fos un minut entre sèries.

Així doncs, ens vàrem repartir pels carrils disponibles per al repte i a nedar! En el meu carril erem l'Albert, la Raquel, un noi anglès que viu per aquí des de ja fa un temps, que ara no recordo el seu nom, i jo. L'Albert i jo ens vàrem anar turnant cada quilòmetre al cap davant del grup. El noi anglès, com que anava a tota pastilla, el vàrem deixar que fés la seva. De fet, a cada quilòmetre ens doblava una vegada o dues. Nosaltres fèiem mil metres i ell en feia mil cinquanta o mil cent. A mesura que anaven passant les sèries hi va haver gent que va anar plegant. Alguns abans i alguns més tard. Jo ho vaig deixar estar als sis quilòmetres, just quan va arribar l'avituallament. Casum... jejjeeje... Podia haver acabat de completar el repte, però vaig preferir acabar amb condicions i bones sensacions que no marejat o massa fatigat. Per a mí ja va ser tot un récord. No havia fet mai més de tres mil metres a la piscina. Vaig acabar molt content, vaig poder comprovar que estava capacitat per això i més, ja que vaig completar els sis mil metres, o dit d'una altra manera 240 piscines en una hora i cinquanta minuts justos.

A partir d'ara, sí que sí, a gaudir de les festes de Nadal i després a preparar el gran repte de l'any vinent.

Bon Nadal i bon any a tothom!

Marató de València

Com l'any passat aquest any també em venia de gust acabar la temporada fent una marató acompanyat de la família. Aquesta cursa l'aprofitem per fer una escapadeta de cap de setmana i així estar junts i fer i veure coses noves.

Ja fa mesos, li vaig comentar al meu cunyat Albert que tenia la intenció d'anar a aquesta prova, i que si li venia de gust podríem fer una excursió tots plegats. Ell, al principi no ho tenia massa clar. Deia que li feia mal al genoll, que no estava entrenat, que no sabia si hi podria arribar en condicions... Jo el vaig anar animant durant dies, i al final ens varem inscriure tots dos. Ara només li faltava anar agafant la rutina de sortir a córrer periòdicament per anar agafant fons, ja que des de feia una temporada només jugava a pàdel i anava al gimnàs, però en una prova d'aquestes característiques no hi pots anar amb les mans a la butxaca, has d'haver entrenat una mica per no passar-ho més malament de compte.

Es van anar acostant els dies i per fi va arribar l'esperat cap de setmana. Sortíem tranquil.lament a la vuit del matí de Ripoll. Ens paràvem a esmorzar en una àrea de servei just abans d'entrar a la comunitat Valenciana. Llavors ja no ens pararíem més fins arribar a l'hotel. Un cop instal.lats vàrem decidir anar a dinar a un McDonals d'un centre comercial per anar ràpid i així tenir més temps d'anar a voltar per València i recollir el dorsal per la cursa de diumenge. Potser no era la millor opció pel que fa a la dieta d'un esportista, però a mi no em feia res anar-hi. Últimament crec que un àpat basat en greixos just abans d'una cursa de resistència no va del tot malament. A mi, de moment, no m'hi ha anat.

Els dorsals els donaven en un edifici del complex de la "Ciudad de las Artés y las ciencias de València". Quina passada aquells edificis. La construcció de tota aquella zona és espectacular! Ha de valer un dineral i no sé com s'ho faran per amortitzar-ho. De fet, no em toca a mi pensar-ho, però... quin "despilfarro!"

Al vespre tocava anar a fer una càrrega d'hidrats. Jo sóc d'aquells que prefereix sopar bé i esmorzar lleuger. Així doncs, varem anar a la recerca d'una Tagliatella! Jejejejej... És que ens agrada molt aquesta cadena de restaurants, i als pobles o ciutats que n'hi ha i solem anar. En plan de broma diem que en fem la col.lecció. Jajajajaja...

Després de sopar anem a buscar els cotxes i directe cap a l'hotel. Amb la brometa s'està fent massa tard i avui s'hauria de descansar una mica, no?

Ens llevem aviadet per tenir temps d'agafar el cotxe i anar a una parada on hauria de passar un dels busos gratuïts que posa l'organització perquè la gent no vagi fins a la sortida amb cotxe. Però un cop allà tot i ser molt aviat no en passa cap. Ens en sumem el pitjor. Ai, ai... que no en passarà cap... Ens decidim anar a una altra parada que queda relativament aprop per veure si n'enxampem un altre d'una altra línia. Sort! Tot i esperar una mica en passa un. L'agafem i arribem just a la sortida per anar a fer l'últim riuet abans de córrer i deixar la roba a la família perquè la portin al guarda-roba i col·locar-nos al calaix de sortida que ens toca. L'Albert intentarà acostar-se a les 3h i 30 minuts i jo a les 3h i quart.

Per la megafonia posen una música no gaire adequada per a motivar la gent (libre de Nino Bravo) i donen el tret de sortida. Ara sí que sí! Ja no hi ha marxa enrere! De fet durant els primers cents metres les 20 mil persones de la marató et porten com se t'emportaria la marea del mar.

Els primers 5 quilòmets em costa agafar el ritme ja que som molts els que correm i tot i passar per carrers amples ens entravanquem uns amb els altres. Quan es va estirant el grup faig agafant el meu ritme de mitja marató. Passo la llebre que marca el ritme per acabar el 3hores i 15 minuts. Això em motiva per seguir al ritme que vaig. Marco entre 4:10 i 4:20 cada quilòmetre. Penso que ja petaré quan hagi de petar, però que si aguanto, tot això que tindré. Vec i menjo alguna coseta a cada avituallament, més per prevenció que no pas per set i gana. Passo la mitja marató en 1hora i encara no 30 minuts. Fua! Estic a tope! Súper motivat! Van passant els quilòmetres i segueixo a aquest ritme fins que veig a la família cap al quilòmetre 25. A partir d'allà hauré de lluitar mentalment contra un mal de Cadera que m'ha aparegut de no sé on. Vaig baixant el ritme, però tot i així puc conservar una mitjana de 4:40 al quilòmetre. El temut mur no sé on és. De fet només l'he patit en la meva primera marató de les quatre que he fet fins avui.

M'acosto al final de la cursa, quina passada! Passo per l'últim quilòmetre i estic 100% segur que acabaré en menys temps del meu objectiu. Entro a la zona de la "Ciudad de las artes y las ciencias" i ja em començo a emocionar... Ja veig la famosa passarel·la blava sobre l'aigua i les graderies de la gent que miren com arribem els corredors. On estarà la meva família? M'està fan veient? Si em veuen, i es fixen amb el temps que faig no s'ho creuran! Uaaaaaaa! Ja passo la passarel·la! Faig un últim esforç i finalment passo la línia d'arribada en 3hores i 10 minuts justos. Tela, tela! Ho he aconseguit! Ja tinc una altra marató a la butxaca i amb récord personal. Durant la cursa ja feia estona que m'estava emocionant, però un cop passada la meta començo a plorar com un nen petit. No em fa res que la gent em vegi. Són llàgrimes de felicitat i d'agraiment per la meva família que creu en mi i està al meu costat en tot moment, i per qui ell ja sap encara que no el pugui tocar, però a vegades el pugui notar i sentir. Us estimo molt!

Bé, un cop em pengen la medalla de finisher, m'abriguen amb una manta tèrmica i passo tranquil·lament per uns avituallaments que ens carreguen de menjar, veure i algun obsequi de la zona. Surto de la zona d'arribada reservada per als corredors i de seguida sento que em criden.

- Papa! Amor! Molt bé! Moltes Felicitats! Ets el nostre campió! - són la Sandra i els nens que em venen a rebre i quan em veuen com d'emocionat estic ells també s'emocionen.

Anem tots junts caminant a poc a poc a recollir la bossa al guarda-roba i m'abrigo mentre espero el meu cunyat. Ell també ho ha fet molt més bé del que s'esperava.

I com no, abans de tornar cap a casa anem a fer una típica paella valenciana. Mmmmm...

I la pròxima? Ja la tinc al cap. Però...encara no és el moment d'anunciar-ho. Esperem fer-la encara més grossa l'any que vé. Jejejjejeje...

Fer de llebre

Després de la mitja marató del Prat, i a falta d'una setmana per la marató de València el meu amic Quim i en Jordi, encarregats de tirar endavant l'edició d'enguany de la mitja de Ripoll, em comenten que volen introduir llebres a la cursa, i seguidament em proposen si ho vull fer. Jo de seguida els contesto que sí, però que a falta d'una setmana per la marató tampoc em vull exprémer al màxim. És per això que em proposen portar el globus que marcarà els 4 minuts i 30 segons al quilòmetre de mitjana, que traduït en temps final suposa acabar en menys de 1 hora i 35 minuts. També m'expliquen que no aniré sol, que aniré acompanyat d'en Ferran per si algun dels dos li passés algún contratemps hi hauria l'altre per continuar marcant el ritme.

Que guai! Jo que sempre havia admirat la figura de les llebres a les curses..., ara tenia l'oportunitat de fer-ho jo. Això volia dir que crèien en mí com a voluntari/ajudant de l'esdeveniment i com a capaç de marcar el ritme tal i com tocava.

Diumenge al matí em presentar al pavelló de l'IES Abat Oliba a buscar el glòbus gegant i em trobo amb les altres llebres i corredors coneguts assidus de la mitja de Ripoll d'altres que feia més temps que no veia, però tots il.lusionats de poder-la fer una altra vegada. Ens saludem, Escalfem una mica i anem cap a la sortida. En l'edició d'aquest any ha baixat força la participació i prenem la sortida unes miques menys de 300 atletes. Quin greu! Amb "lo" maca que és aquesta cursa... Potser sí que hi ha alguna cosa a millorar, però la majoria estaríem d'acord en què és una de les curses que has de fer més d'un cop a la teva vida.

Quan estan apunt de donar el tret de sortida hi ha força atletes que em comuniquen que tenen la intensió de seguir-me. Alguns a,b l'objectiu de baixar la seva marca d'edicions anteriors, altres de fer la seva marca personal, altres per assegurar el ritme i alguns perquè no hi ha un glòbus que marqui 1hora i 30', una d'aquelles marques mítiques a la mitja marató.

Sortim i marquem el ritme com un rellotge Suís entre 4:25 i 4:30 tots els quilòmetres fins l'onze. Durant la pujada a Sant Joan vaig comprovant que tot el grup que em segueix no perdi pistonada, animant i marcant algunes parts del circuit que cal tenir en compte.

Quan entrem a Sant Joan veig que tothom em segueix sense massa dificultats, llavors els demano a tots si volen donar un cop de rosca i intentar baixar del temps previst ja que a la sortida molts m'havien mostrat la seva voluntat d'acostar-se a l'hora i mitja. Com que tothom em diu que sí apretem i en el trajecte de tornada passem els quilòmetres entre 4:10 i 4:20. Tot i així molts dels components del grup només encarar la primera baixada fan una accelerada i es posen davant meu. En els últims tres quilòmetres un noi no pot seguir el ritme i en Ferran es queda a acompanyar-lo fins a l'arribada, jo marxo amb un noi que l'any passat tenia 1h38' i aquest any volia fer 1h35', al final animant-lo, animant-lo entrem a meta amb 1hora i 32 minuts pelats. Està súper content per la marca que ha fet i em dona les gràcies molt efusivament. Amb la resta dels components del grupet que havíem fet pujant a St.Joan ens trobem a l'avituallament i tots estan contents per les marques que han fet. Em donen les gràcies i fan una valoració molt positiva de la cursa.

Jo no puc acabar més orgullós. He ajudat a gent a fer les seves millors marques, he ajudat als membres de l'organització de la prova, he entrenat per la setmana vinent, i he comprovat que això de fer de llebre es molt important per a molta gent. En pròximes edicions vull continuar fent de llebre i/o ajudant a altres atletes a assolir els seus reptes en la mesura que em sigui possible.

http://mitjamarato.cat/